La síndrome de l’impostor

Des de Psicólogos Tortosa us donem la benvinguda a l’any nou i us agraïm la confiança per seguir al nostre costat en aquest inici de 2022. A l’article d’avui del nostre blog, us volem parlar de la síndrome de l’impostor. Ara que arrenquem un nou capítol a les nostres vides, molts ens proposem canvis i propòsits que ens portin a assumir i superar reptes: en el terreny personal, en el laboral… Però, tot això, encara que arribi a ser un èxit ben aconseguit, patit i lluitat, per a algunes persones sembla irreal i creuen, fermament, que tot és degut a un cop de bona sort o a una mera casualitat que, potser, fins i tot, ni mereixen. Us sentiu identificats? Coneixeu algú que se senti així?

Si hi heu pensat, o ho heu percebut en algun amic o familiar, el post d’avui us ajudarà a entendre millor aquesta conducta que, no és més que una malaltia identificada, anomenada síndrome de l’impostor. Persones que senten no merèixer les coses que aconsegueixen, o que no valoren el que els altres en pensen, ja que segurament -com a impostors de la seva pròpia vida- s’han creat una falsa il·lusió entorn d’aquests i, si els coneguessin de debò, no els tindrien en tan alta estima.

Què es la síndrome de l’impostor?

Desgranem doncs la realitat de la síndrome de l’impostor i analitzem una mica els seus mecanismes per descobrir si ho patim i trobar les eines per superar-ho.

Com dèiem, la sensació que tenen les persones que ho pateixen és aquesta inseguretat de sentir-se sobrevalorats, o amb massa sort per merèixer el que els passa. Aquest sentiment no ha de ser present de manera contínua per dir que en patim, sinó que podem haver estat les seves “víctimes” en algun moment concret de les nostres vides. Quan es tracta de casos puntuals en què, potser, el problema és saber pair la novetat (una nova feina, un augment de sou, haver trobat l’amor de les nostres vides de sobte, èxits esportius inesperats…) és molt comú que la inseguretat momentània, acabi desapareixent. Però, i si s’allarga en el temps i ens acompanya sempre? Al costat d’aquest pensament, se suma, doncs, la por que els altres descobreixin que no som tan bons i que allò que hem aconseguit, en qualsevol moment se n’anirà en orris. Aquí destapem el cercle viciós d’aquesta síndrome i, lamentablement, provoquem que aquesta sensació empitjori.

Clarament, veiem com la síndrome de l’impostor està relacionada amb una baixa autoestima de les persones que la pateixen. Individus que no tenen un bon concepte de si mateixos i per tant mai no es consideren capaços o suficients.

Causes de la síndrome de l’impostor

La síndrome de l’impostor, també coneguda com a síndrome del frau, va ser posada en coneixement del món científic, per primera vegada, l’any 1978 per Pauline Clance i Suzanne Imes. Aquestes dues psicòlogues van fer un estudi a una gran mostra de dones amb alt poder acadèmic i laboral, que havien aconseguit grans èxits, i que presentaven alts nivells d’ansietat. Es va donar la casualitat que, la majoria del focus d’estudi eren dones, però aquesta malaltia es dóna, en realitat, en tots dos sexes. És relativament fàcil apreciar quines són les nostres mancances, però costa més veure les dels altres (el menyspreu personal amb aquesta baixa autoestima característica, no té límits). El fet de no veure-les ens fa arribar a pensar que no existeixen i, en l’objectiu cas d’existir, com queden catalogades per sobre de les nostres, en una escala gradual de valors apreciatius, de manera subjectiva; mai no superarien el nostre pèssim cas i, per tant, ells continuen sent millors i nosaltres pitjors. És, doncs, des d’aquesta sensació de “no sóc tan bo com ell/a” des d’on neix la creença de ser un impostor.

Les causes, com en gairebé tots els casos, són multifactorials i els detonants poden venir de diversos enfocaments. Persones amb entorns familiars on no se’ls ha valorat prou. Contràriament al que podríem pensar, també en poden ser objecte persones provinents de llars altament exigents, en les quals mai, per més que facin, han fet prou i, per tant, desenvolupen una alta por al fracàs tot i no ser així.

Superar la síndrome de l’impostor

És possible lluitar contra aquesta síndrome que, com dèiem, neix d’una percepció de baixa autoestima. Hi ha diferents nivells. Per poder abordar-ho, primer caldrà identificar on ens trobem i, a partir d’aquí, definir la metodologia d’atac.

Hem de comprendre que no és el mateix per a persones que viuen aquest procés en moments d’inseguretat puntuals, que per als qui hi és present de manera contínua. En aquest cas, aquestes pors provenen de ferides profundes del passat que, reiteradament, han afectat la nostra vàlua personal i, per això, és més que recomanable deixar-se ajudar per professionals.

Si ens volem enfrontar a la síndrome de l’impostor i descobrir realment quant ens concerneix, podem autoavaluar-nos tenint present aquests plantejaments que us fem a continuació, i a partir d’aquí gestionar-ho de manera responsable per poder tractar-ho i vèncer-ho.

1. Què és el fracàs. Val la pena analitzar-ne el significat des d’un punt de vista interioritzat. Segons la resposta, ens resultarà més senzill comprendre quant podem tolerar-ho. Dels errors, sempre se n’ha dit, se n’aprèn. No és el mateix entendre, assumir i interioritzar per millorar, que no pas atorgar-los una connotació destructiva.
2. Nivell dautoestima. La clau. Ja hem dit que la tendència de les persones amb baixa autoestima potencia el fet de viure aquests episodis. Hem de voler-nos, apreciar-nos i valorar cadascun dels nostres èxits, per petits que siguin.
3. Et parles bé a tu mateix? El llenguatge intern és una arma de doble fil molt perillosa. Hem de comprendre que ningú millor que nosaltres per lloar-nos i dir-nos paraules boniques, en lloc de ser crítics i autoexigents quan, segurament, aquesta exigència no la demanaríem a un tercer, fent un exercici exacte.
4. El teu entorn. Com dèiem és una de les causes més comunes que generen aquesta inseguretat i baixa autoestima, cosa que ens porta a caure, amb més probabilitat, davant les amenaces de la síndrome de l’impostor. Al nostre voltant hi ha d’haver un ambient que ens faci sentir valorats, ja que gran part de la relació que tenim amb nosaltres mateixos està basada en com ens han tractat els altres. Llei de l’atracció: la negativitat, atreu negativitat i l’optimisme, més positivisme.
5. Ser autocrítics. Sí, però fins a cert punt. Els “no n’hi ha prou” són un brou de cultiu molt potent per a la síndrome de l’impostor. Recordem: podem equivocar-nos, fallar i errar, però se n’aprèn. Tot el que hem fet ha estat suficient per mostrar-nos que hem de, potser, fer-ho altrament la propera vegada per continuar millorant, però no que tal com ho hem fet, no ha servit per a res.

Afrontar els secrets d’aquesta síndrome, i tots els problemes d’autoestima i de relació amb tu mateix que comporta, pot millorar. Si creus que en pateixes, demana ajuda.