La por d’anar sense mascareta

Estem a punt de celebrar un any de pandèmia al nostre país. Un any d’aquell mes de març en què, per 15 dies, ens havíem de quedar a casa tancats per allunyar el contagi d’un virus que, gairebé 365 dies després, continua fent-nos parlar i ha causat canvis a la nostra societat que, sembla, encara haurem de mantenir.

Aquests canvis han suposat adaptar-nos a una nova realitat en què han aparegut preguntes, incerteses, pors… També, gràcies a això, hem demostrat ser una societat unida que enfronta tots aquests mals i s’hi sobreposa amb valentia. Un dels trets més característics i senyal d’identitat de la pandèmia, sens dubte, ha estat la mascareta. Amb ella, la gran majoria, hem allunyat el temor de contagiar-nos, però per a alguns ha suposat alguna cosa més que això. La mascareta s’ha convertit en un escut on ocultar-se i allunyar-se del pla social. La por de relacionar-se i contraure la malaltia pesa més i, ara, davant d’una possible retirada d’aquesta barrera que els protegeix, sorgeixen un altre tipus de pors catalogades en el pla mèdic -en què ens movem- com a síndromes, que esdevenen un gran inconvenient per a aquestes persones per recuperar l’antiga normalitat.

La síndrome de la cara buida

En aquesta nova entrada al nostre blog, Psicólogos Tortosa, parlarem d’aquest temor i del terme que se li ha assignat com a “síndrome de la cara buida”.

Sembla mentida que ja hagi passat un any des que vam començar amb tot això com allò que semblava “una broma”. Ara, després de tants mesos de lluita, l’anhelada normalitat s’acosta, a poc a poc. Ja hem pogut dir adéu a les mascaretes en alguns espais i segons les circumstàncies, però encara ens queda un petit esforç per vèncer el virus i desfer-nos-en de manera definitiva.

Això per a moltes persones suposarà un autèntic alliberament. Ganes de tornar a apreciar somriures a les cares, fins i tot, de desconeguts; o, poder besar les persones que tant volem amb plena llibertat. Tot i això, n’hi ha per als qui, després d’haver viscut un any darrere de la mascareta, suposa un desafiament i una situació que genera temor, retirar-la i eliminar-la de la seva “nova normalitat”.

La síndrome de la cara buida neix en aquesta convicció i es caracteritza per la por i la inquietud davant la possibilitat d’haver de desprendre’s de la mascareta per sempre. Es genera una sensació de desprotecció davant de la malaltia i, fins i tot, irritació en veure o interactuar amb altres persones sense mascareta. Una qüestió mèdicament argumentada, però que es vincula estretament amb la nova manera de percebre la interacció social, mantenint el distanciament que, fins ara, s’havia establert.

Causes i símptomes

Parlem d’una patologia molt nova, ja que ha sorgit per una realitat que amb prou feines fa un any que vivim. Les persones més proclius a desenvolupar aquesta síndrome són persones que han viscut la pandèmia amb molta por o, si no, s’han vist afectades per ella. Potser han patit la malaltia i l’han patit greument, o persones molt estimades i properes ho han fet, fins i tot, han mort per això.

Les causes d’aquesta afectació, com dèiem, se succeeixen en aquelles persones que són vulnerables a la malaltia en concret, o individus que, al seu historial clínic, ja tenien antecedents de trastorns d’ansietat, estrès, hipocondria, etc. Gent que sempre ha sabut ser propietària de la seva vida i als qui, aquesta alteració al sistema, ha suposat un trencament d’esquemes en què el control del seu destí, se’ls n’ha anat de les mans.

Referint-nos als símptomes, o efectes, que evidencien aquesta síndrome i caracteritzen les persones que la pateixen, podem determinar que, a nivell fisiològic, observem nerviosisme, angoixa, sensació de manca de respiració, tensió muscular, marejos, vertígens, sudoració… En un pla cognitiu, parlem de persones amb molta inseguretat, por de ser contagiat o de contagiar els altres, indecisió sobre el seu nou paper en la interacció social. Això últim, porta a fixar-nos en els comportaments a nivell conductual que es materialitzen en l’exclusió i distanciament, evitant situacions socials que perceben com a perilloses, aïllament, fins i tot, ràbia i ira davant els qui no comparteixen la seva mateixa opinió i preocupació i, en aquest cas, no porten la mascareta; etc.

Tractament de la síndrome de la cara buida

Per poder tractar aquesta síndrome, hem de saber identificar que podem estar patint-ho, reconeixent els símptomes que esmentàvem, anteriorment.

Un cop reconegudes les pors, temors i inseguretats, podem cercar, lògicament, ajuda professional, o autogestionar-ho, amb la convicció que són percepcions momentànies a les quals hem de posar remei enfrontant-les amb cautela. No hi havia al món malalties, tan banals com els refredats o la grip, que hi eren i convivíem amb elles sense mascareta? No ens hem relacionat sempre amb gent que, al seu torn, es relacionava amb més gent i mai no ha passat res greu?

Vèncer qualsevol por només es pot fer sent valents i batallant, cara a cara, amb ella. Podeu anar desprenent-vos de la mascareta de forma gradual, en lloc de fer-ho de cop. Serà millor perquè la sensació d’ansietat vagi disminuint (en ser assumida) i deixi pas a la calma i la serenitat. Hem de moure’ns per sensacions i marcar el ritme que creguem que necessitem, sense pressions; enfrontar una por no té hora ni dia.

És fonamental saber gestionar tots aquests pensaments relacionats amb la por, aprenent a relativitzar-los. Prendre decisions que ens ajudin a enfrontar-ho, precisament, també és de gran ajuda. Realitzar exercicis de relaxació o practicar alguna disciplina vinculada a la meditació. Tot això són idees que, pel nostre compte, podem fer, sense oblidar, com dèiem al principi que, si ens sobrevé la sensació d’angoixa i temor i augmenta el malestar, és convenient recórrer a un professional perquè ens ajudi a gestionar-lo.