La importància d’un diagnòstic precoç

Quan hem de parlar de l’abús sexual infantil
juliol 16, 2018
La Síndrome de Rett
setembre 17, 2018
Show all

La importància d’un diagnòstic precoç

La importància d’un diagnòstic precoç

Ser pare o mare és una experiència única, plena de sensacions i emocions, les quals, d’una banda, ens fan arribar a la felicitat més extrema, però, de l’altra, ens omplen d’angoixa i incertesa. Com a tals, no és d’estranyar que siguem els més grans coneixedors de l’estat de salut, coneixement, desenvolupament, etc., dels nostres fills. Des de petits els criem i vivim 24 hores enganxats a les seves necessitats, per això, som els primers a saber detectar les anomalies o dificultats presents en els nostres nadons. És de summa importància, no passar per alt aquestes observacions i intuïcions i prestar atenció a qualsevol canvi o disfunció que apreciem. Si portem a terme aquest exercici simptomàtic, podem ajudar a detectar de forma precoç greus malalties i trastorns comuns en el desenvolupament de tot nadó, però que de vegades, com a tals, no s’aprecien clarament fins a certa edat del nen.

En aquest sentit, per exemple, si podem diagnosticar de forma prematura trastorns com el de l’autisme, podem ajudar de forma inimaginable als nostres fills, afavorint una actuació primerenca dels serveis professionals pertinents (metges, psicòlegs, fisioterapeutes, etc.), que els ajudin a pal·liar o, fins i tot, fer reversibles, algunes de les dificultats que es presenten en aquests casos, i evitem així una major gravetat dels símptomes de la malaltia.

No obstant això, també hem de remarcar que, com a professionals, no sempre tota conducta disfuncional pot ser sinònim de problemes o comportar un trastorn en el desenvolupament. En el nostre centre hem estat testimonis de pares preocupats per petites disfuncionalitats que, simplement, resultaven ser un retard en el desenvolupament temporal de l’infant. I és que cada persona és un món, per tant, cada nadó té les seves fases de desenvolupament pròpies, de manera que generalitzar i traumatizar-se perquè el nostre fill segueix un ritme més baix que altres nens de la seva mateixa edat, no ens ajuda, ni té que significar res dolent. Hi ha moltes condicions a valorar per determinar, en conjunt, que realment parlem d’un trastorn preocupant.

Angoixes prematures, no gràcies!

Els nens segueixen els seus propis processos de desenvolupament i el seu particular període de maduresa, similars, però cada un a un ritme diferent. A més, gràcies a la seva gran perceptibilitat, els nens i nadons són éssers especialment sensibles, capaços de detectar l’estat d’ànim d’aquelles persones que els envolten, amb més força, les sensacions que tenen els seus pares; i reaccionar de forma diferent segons l’afectació d’aquest fet.

Per tot això, és important no transmetre emocions com el pànic o la preocupació severa davant un principi de diagnòstic preocupant. Potser, i en la majoria de casos, no sigui res i, en qualsevol cas, el pediatre, psicòleg o expert que consultem, sàpiga dissipar aquella muntanya que hem construït d’un petit gra de sorra i, al mateix temps, ens serveixi per tranquil·litzar-nos i ajudar als nostres petits en el seu apropiat creixement.

En el cas d’haver observat algun comportament disfuncional, és important esperar a la valoració professional per part d’experts especialitzats i així descartar, o bé diagnosticar, la síndrome o trastorn, per poder intervenir de manera preventiva.

Un pare o una mare angoixats i preocupats pel seu fill és l’indicador més comú per reflectir la nostra afecció i amor per aquesta petita criatura, però també poden denotar mostres d’actituds i actuacions precoces, sense pensar, que condicionen les mesures i formes, quan les prenguem. Per tant, també és igual d’important poder ser escoltats i informats de manera adequada pels professionals especialitzats abans, durant i després del diagnòstic, sigui el que sigui.

Davant el mínim indici de la presència d’alguna dificultat en el desenvolupament del nostre fill, el primer pas és consultar al pediatre, infermeres, psicòlegs, mestres o experts en contacte amb aquestes temàtiques i les contraindicacions que poden sorgir d’elles, per activar la veu d’alarma i resoldre qualsevol dubte.

Senyals d’alarma en nadons a partir de 3 mesos

A continuació, us deixem una llista amb algunes de les alteracions en el comportament i desenvolupament dels vostres fills que poden tenir un significat preocupant i que ve millor parlar amb l’expert en qüestió, per desestimar tota possibilitat d’estar davant del diagnòstic d’algun trastorn o malaltia de gravetat.

– Manca d’interacció social

– Alteracions en els hàbits bàsics: alimentació, son…

– Plor apagat

– Mirada absent

– Rebuig a ser agafat

– Nen excessivament bo (dorm molt, no demana menjar quan se suposa que ha de tenir gana…)

– Moviments estranys amb els ulls o amb la llengua dins la boca

– Poca curiositat per explorar l’entorn

– Gateig maldestre

– Interès compulsiu per objectes estranys

– Sobreexcitació

– Sordesa fictícia o hipersensibilitat davant sorolls sobtats (cops, trons…)

– Obsessió per alinear objectes, per les repeticions i les seqüències