Avantatges i inconvenients de ser pares permissius

Certament, no naixem ensenyats. Al llarg de la vida, les experiències van esdevenint un aprenentatge -a partir del qual curtir-nos- que apliquem, amb menor o major encert.

Com a pares, més enllà d’entendre la forma d’aquests a l’hora d’educar, a través de la vivència pròpia com ho han fet els nostres; ningú ens ensenya com hem d’educar -o no- als nostres fills. Podem tenir una idea de com volem fer-ho a l’opinar o pensar igual, o diferent, a les “polítiques” que ens han aplicat a nosaltres mateixos, però no hi ha una assignatura on ens mostrin les conseqüències de si fer-ho així està bé o malament. A tants pares, tantes formes diferents d’educar, per tant, no és d’estranyar que trobem maneres i maneres, unes més permissives que d’altres.

És això correcte? Estem obrant malament per ser més permissius? No anem a titllar de mals pares a aquells que es caracteritzen per ser persones de màniga ampla en l’educació dels seus fills, però sí que podem parlar, majoritàriament, que no és el més adequat. Un estil més permissiu, generalment, es basa en la manca de normes i límits. Pares i mares que no exerceixen l’autoritat que els correspon davant un petit ésser inexpert que no percep límits ni pautes i, per tant, que, davant l’absència de comandament, pren el poder.

Llars dominades pel “poder infantil”

Hem de diferenciar entre el poder que hi ha en el nen perquè les situacions girin entorn a ell i que aquest faci que aquesta premissa li permeti dominar-les. És lògic que, un cop ens convertim en pares, els nens siguin el centre d’atenció de la família. Realment, la seva voluntat és el primer i les rutines diàries giren al voltant d’ells. Adaptem les nostres vides i horaris als seus: escola, activitats, caps de setmana, vacances… Fins i tot canvia allò que veiem a la televisió o, per exemple, el que mengem, per ser tolerants amb els seus gustos. Això no passa desapercebut per als nostres petits i és en aquest precís moment, quan s’adonen que les coses giren al voltant d’ells i que són els protagonistes, quan acaben “imposant” la seva llei.

A aquesta situació, molt en auge en moltes famílies de la societat actual, se la denomina: Síndrome de l’Emperador. Un trastorn de conducta que afecta nens i adolescents, que pot arribar a acabar amb aquests desafiant als seus pares i produint un canvi en l’estructura familiar. Reconeixeu casos on hi ha una alteració en els rols i en lloc de ser els pares els que porten les regnes de la llar, són els fills els que imposen el seu dia a dia? Això és un clar identificador del que suposa aquesta síndrome i mostra un greu problema: el declivi de la tasca educativa -vital en la vida del nen i en el seu futur per formar-se com persona- davant la manca d’una autoritat formativa per guiar-lo correctament, la majoria de vegades, conseqüència d’aquesta educació permissiva.

La permissivitat, recordem, únicament afavoreix la manifestació de l’agressivitat en els nostres fills i dificulta regular el seu comportament per si mateixos, alguna cosa que sol agreujar-se en l’etapa de l’adolescència, més complicada de per si.

Consells per a pares permissius

– Ser un bon negociador. Per no caure en els paranys i xantatges dels nostres fills i bregar amb qualsevol situació que pugui presentar-se.

– Saber dir “no”.

– Tenir un estil comunicatiu acord. És a dir, que el llenguatge verbal i el llenguatge no verbal no es contradiguin a l’hora d'”imposar” la nostra autoritat.

– Mantenir les decisions. És fonamental ser coherent amb el que es fa, es diu i es pensa. Altrament incorrem en el risc de perdre tota credibilitat davant dels nostres fills i que aquests ens prenguin per “el pito del sereno”, prenent ells el comandament autoritari.

– Ser lògic. Ens hem d’assegurar no ser massa permissius en certes situacions ni massa estrictes en altres que, a més, s’assemblin.

– Conèixer els nostres propis límits. Per aplicar unes normes i pautes als nostres fills hem de ser conscients que complim amb aquests per nosaltres mateixos i així, per tant, sabrem fer-ho complir als nostres fills. Si no coneixem ni respectem els nostres límits, menys sabrem imposar-los als petits.

– Valor autèntic. Les normes i límits es creen per actuar en consideració. Ser respectuós, educat, adequat… No són un càstig ni un xantatge emocional, són per ensenyar i mostrar el que no està bé i fuig del comportament que s’espera d’ells.

– Saber escoltar. Qualsevol base impositiva pot ser mal vista, especialment si hem estat permissius fins al moment. Si sorgeixen rebequeries és important saber escoltar i entendre les urgències del nen/a, però també fer-li veure a ell/a la importància de les mesures preses i en tot el que repercutirà en la seva educació futura.

Què opinem com a experts

Per als experts, “aquests nens són un desafiament diferent” i és important saber identificar, en l’entorn familiar, aquesta situació per ajudar els pares, especialment. En moltes ocasions, fruit de la ignorància, el patrimoni cultural els culpabilitza per consentir-los i els acusa d’una criança errònia, però el problema és que aquests mateixos tendeixen a ignorar que incorren en habilitar i facilitar la situació i desconeixen els símptomes del problema, pel que no saben identificar-lo.

En el nostre cas, com a professionals, des de Psicólogos Tortosa, vetllem per aquesta identificació precoç i per ajudar a tots els pares que ho necessitin a dirigir la seva educació perquè, abans no sigui massa tard, puguin evitar l’agreujament d’aquests comportaments d’autoritat “robada “, de vegades violents i molt perjudicials per al nucli familiar.